Assessment

Hello again! Ja estem a la recta final! Molta feina acumulada per a l’últim moment, pensar en les vacances, work to the fullest… ¡Esta juventud de hoy día está preparadísima! Doncs bé, avui és l’últim post i toca parlar de l’avaluació. El malson de qualsevol estudiant, sens dubte. A la meva escola sempre he rebut més o menys els mateixos tipus d’avaluació: a primària de forma qualitativa (els professors ens avaluaven mitjançant adjectius o comentaris en funció del nostre progrés educatiu), ESO i batxillerat summative (ens ho jugàvem tots als exàmens), i a la universitat ongoing (el pla Bolonya fa que ens avaluïn constantment per mitjà de treballs o exercicis fets a l’aula).

Des del meu punt de vista, la forma més “humana” d’avaluar a algú és mitjançant adjectius o comentaris. Crec que no tothom té les mateixes destreses i tothom té diferents punts forts. Per avaluar a algú no s’hauria de personificar amb una nota. És a dir, crec que si a un examen una persona treu un 2 o un 3 a un examen, molts cops no és perquè aquella persona no hagi estudiat, sinó que tot i el seu esforç a l’assignatura no ha pogut aprovar. Llavors, com s’ha de sentir un alumne? Not fair.

El test que més m’he trobat durant la meva trajectòria d’estudiant ha estat el test basat en competències. En serien exemples els exàmens de Cambridge on l’estudiant realitza test a consciència per avaluar les seves competències i a poc a poc anar millorant el seu nivell en la llengua en qüestió. Tot i això, crec que el format del test és molt repetitiu i l’estudiant no gaudeix estudiant la llengua a causa de la monotonia que aquest comporta.

Si he de ser sincera, els multiple choice tests són un dels pitjors mètodes d’avaluació. Es juga amb el coneixement d’un alumne i “intenta” que aquest confongui els diferents conceptes. Per acabar-ho d’adobar, si t’equivoques resta! Ei, perdoneu, m’he equivocat! Tranquil, només et tallarem un braç. WTF. Error 404 humanity not found. Recordo quan a batxillerat cursàvem l’assignatura de CMC (Ciències del Món Contemporani) i, “teòricament” era una assignatura fàcil a tots els instituts. Llevat del meu. On la professora únicament feia exàmens d’aquest tipus i posava mil preguntes trampa. What for? I no ens oblidem dels treballs en grup, senyors…

Truth fact.

La prova de llengua més llarga que he fet mai l’he realitzat fa relativament poc, de nivell C1 de la EOI. Però és curiós perquè ha estat l’examen més llarg i més curt que he fet mai. El perquè: 3 listenings, 2 writings i 3 readings. Cada part tenia un temps concret i l’examinador un cop acabat el temps t’agafava l’examen. Es podria dir que vaig contestar el qüestionari del reading com qui juga a la tómbola. Curiós sí. Much fair. La prova més original la vaig fer quan estava a segon de batxillerat a l’assignatura de literatura catalana. El professor es va negar a donar-nos cap tipus de guia de treball i havíem d’analitzar una lectura i fer-ne un treball. La seva resposta? Els professors estan matant la creativitat dels alumnes, tots els estudiants fan el mateix i tots surten de forma idèntica del sistema.

En resum, com ja he dit a l’inici d’aquest post, no em sembla bona la forma d’avaluació. Crec que ningú es mereix ser tractat de forma numèrica. En primer lloc perquè tothom realitza el mateix tipus d’examen i no tothom té les mateixes habilitats que el seu Company. Tothom és especial i destaca en diferents àmbits. Pot sonar molt flowerpower però crec que el sistema d’avaluació no és correcte. Penseu que el sistema és correcte?

“Everybody is a genius. But if you judge a fish by its ability to climb a tree, it will live its whole life believing that it is stupid.”

Bé, amics, toca dir adéu a l’últim post del blog. Espero que us hagi agradat llegir el meu blog i hagueu reflexionat sobre diferents aspectes, tal com m’ha tocat fer a mi. Una abraçada!

Best,

Patri

Resources

I am back! Per fer menys complex el post d’avui, parlarem sobre els mètodes de les meves classes d’anglès. Segurament, si cadascú expliqués les seves experiències relacionades amb les classes d’anglès, tothom ha passat pel mateix. El mític workbook i l’studentsbook! No has estudiat anglès si no has fet el workbook a última hora abans que la professora el reculli. ADMÍTELO. Siguem sincers, l’únic llibre realment útil era l’studentbook. El treball constant a classe. Així mateix, anem a analitzar els mètodes que hem experimentat:

En primer lloc, el listening. En la majoria dels casos es tractava de petits extractes de conversacions entre dues o més persones. Es tractava de reunir informació o omplir els buits de les oracions, per tal de respondre algunes preguntes. Molts cops aquestes conversacions tenien soroll de fons perquè s’ambientaven per exemple al carrer o a un despatx i costava acostumar-se si no gaudies d’un anglès amb fluïdesa. Aquest tipus d’activitat es realitzava cada setmana, en el meu cas, dos dies a la setmana. Si tenies sort en algunes ocasions l’àudio anava acompanyat d’un vídeo o fins i tot et posaven una cançó! Tots coincidirem que aquests eren els millors listenings… A part, és molt més fàcil de comprendre un vídeo que un únic àudio (es poden llegir els llavis, llenguatge corporal…). Aquest any fent el nivell C1 de la EOI el professor ens va posar poesia de William Shakespeare, anglès antic com us podreu imaginar… Va ser una experiència diferent.

Meme appreciation post.

En segon lloc, l’speaking. El terror de l’estudiant quan s’inicia en una llengua. L’error més comú és no voler parlar quan realment és necessari cometre errors per aprendre. Sembla mentida que sigui la mítica frase que diuen els professors però… És veritat. Recordo que els primers speakings que vaig fer eren guiats i es basaven en les típiques converses del dia a dia com per exemple: Hi, my name is Patricia. What’s your name? Tothom ha passat per això. O els típics roleplays d’anar a comprar a la botiga, al mecànic… En general, deixant de banda la por inicial de no voler parlar, tinc una bona experiència dels speakings.

En tercer lloc, el reading. Per excel·lència l’apartat més avorrit de tots. Llarg i complicat, on apareixen milers de paraules que no coneixes. Llegeix més en anglès, et diuen… A més, molts cops els professors no deixen suficient temps als alumnes per a realitzar el reading. I no parlem de les llistes de lectures optatives… Cap d’elles coincideix amb els teus gustos literaris. Without struggle there is no glory!

True story.

Last but not least, writing… Our beloved friend. Si ens poséssim a comptar, quants tipus de cartes formals, informals, resums, receptes de cuina, etc., hem escrit durant tot el temps que portem estudiant? Som uns experts del writing! Però, ei, sempre podeu estudiar un nivell més de llengua i adonar-te que ets i seràs un beginner de la llengua anglesa. Cheers! Recordeu el dia que vau preferir fer la novel·la a l’examen oficial i no pas la formal letter? Mític. Això sí, tot i la dèria de molts professors d’exigir treballs en grup, mai he fet un writing en parelles. Interesting…  Tots els writings estaven elaborats prèviament observant el format del tipus de writing que volíem realitzar. I la correcció era molt exigent. Si no recordo malament, recordo adversitat a l’hora de mirar les notes. Així doncs, coincideixo que el writing no era el meu fort! Fins al següent post!

 

Best,

 

Patricia.

Class Planning

Hey there! Ja portem algunes sessions parlant sobre el com de les classes. Avui parlarem sobre l’aprenentatge a partir d’objectius i la taxonomia de Benjamin Bloom. Està clar que tots n’havíem sentit a parlar abans. Suuuuuuure. En primer lloc, si l’aprenentatge a partir d’objectius es divideix (general, específic i operatiu), en teoria és per facilitar l’aprenentatge de l’alumne. Si he de ser sincera, crec que la gran majoria del meu currículum des que era petita ha estat enfocat d’aquesta forma. En segon lloc, Bloom va crear la següent taxonomia:

PowerPoint given by the teacher.

Crec que té un enfocament molt bo pel que fa a l’aprenentatge, perquè un estudiant ha de passar per cadascun d’aquests esglaons per arribar a assolir el seu objectiu educatiu. També aprofitant l’aprenentatge analític i mecànic.

En tercer lloc, segons el meu punt de vista, la meva educació crec que ha estat més basada en aprenentatge deductiu que no pas inductiu. Si ens fixem en els llibres de català o castellà de secundària, per exemple, per aprendre les regles ortogràfiques ens explicaven la regla i després ens donaven diferents exemples. Tanmateix, crec que l’aprenentatge inductiu és més beneficiós per a l’alumne. El motiu és simple: l’alumne haurà de descobrir per ell mateix el procés que aquest ha de realitzar i a través d’aquest procediment l’alumne entendrà de primera mà el concepte.

A l’acadèmia d’anglès i francès sempre fèiem exercicis “d’escalfament” abans de començar la classe. D’aquesta forma esperàvem als companys que feien tard i també començàvem de forma diferent. La principal temàtica d’aquests exercicis era oral, explicar alguna anècdota o què havíem fet aquell cap de setmana. No resultava avorrit perquè milloraves les teves facultats orals i no era monòton.

La realització de tasques en grup i d’estudi de casos al currículum de Llengües Aplicades de la Universitat Pompeu Fabra resulta el pa de cada dia. A cada assignatura sempre hi ha treballs en grup, tot i que a la gran majoria dels alumnes no ens agrada treballar en grup… A més, has de vigilar amb qui faràs el(s) treball(s), perquè aquest continuarà sent el grup de treball pels teus pròxims treballs de l’assignatura.

A trets generals, la meva feina com a estudiant de llengües ha estat la següent: escoltar a la professora, prendre apunts i realitzar exercicis.  Fer més essays dels que jo recordo. Fer molts readings i listenings. Debats. Fer 45849584pàgines de workbook. I 34584958 de students book. End. Més al següent post!

Syllabus

Hola! El post d’avui va sobre el currículum educatiu dels estudiants. Per a realitzar aquest post em centraré en un curs de francès de nivell A1 – A2 que vaig realitzar fa tres anys. L’únic material que disposàvem era el llibre i va ser la nostra principal eina de treball durant les classes. Durant el nostre aprenentatge mai vam fer cap enfocament únic de gramàtica. És a dir, el llibre introduïa les unitats gràcies a una temàtica en concret. A continuació observarem la taula de continguts del llibre i n’explicarem les parts:

Els seus continguts són els següents: comprensió de textos, comprensió oral, producció oral i producció escrita. Hi ha diferents exercicis de tipologia textual, vocabulari de comunicació (presentar-se, localitzar, comptar…), gramàtica, lèxic, fonètica i competències interculturals. Així mateix, cada unitat consta d’exercicis de fonètica. D’aquesta forma l’alumne comença a escoltar la llengua de forma continuada. La dificultat del vocabulari variava en funció del tema que estàvem abordant i del procediment del curs.

La meva opinió sobre el llibre és bona, crec que és essencial no centrar-se únicament en l’enfocament gramàtic de la llengua. A més, el llibre ofereix vocabulari molt divers i combina situacions fictícies del dia a dia. M’agradaria remarcar però, que el paper de la professora no va ser suficient. Penso que una classe de francès ha d’oferir material divers i no únicament un seguiment del llibre. Per exemple, la professora podria haver preparat material nou per trencar amb la monotonia del curs. Això és tot per avui! Bye bye!

Grumpy cat knows what it is all about…

Methods for language teaching

Hola de nou! Avui parlaré dels mètodes que he experimentat durant el meu aprenentatge lingüístic. El primer mètode, grammar-translation, el podem observar a la part de gramàtica dels exàmens de Cambridge. Jo vaig realitzar molts exercicis d’active i passive durant el meu estudi per a l’examen. Recordo que abans de fer els exercicis havíem de llegir la teoria i tot seguit fer la pràctica. D’aquesta forma els conceptes es podien aplicar d’una millor forma. Un exemple d’activitat d’active i passive és la següent:

Tanmateix, també he utilitzat l’audiolingual durant el meu procés d’aprenentatge de la L2. Com ja vaig comentar al post anterior, quan estudiava l’A1 de francès, el llibre estava compost de molts exercicis de repetició, d’àudio, de memòria, diàlegs… Ara bé, per exemplificar aquest tipus de mètode, prefereixo mostrar un dels llibres que va utilitzar el meu pare. Segons el meu punt de vista, amb aquest exemple podem observar el mètode audiolingual en la seva totalitat:

Atès el gran nombre d’intervencions d’alumne a alumne durant les classes d’anglès, la gran majoria d’aquests diàlegs són dirigits (communicative approach). Recordo que tant a les classes d’institut com a l’acadèmia d’anglès, hi eren presents. Aquests estan definits pels torns de paraula i simulen situacions reals. Aquestes característiques es poden veure aplicades a aquest exemple de diàleg d’un curs A1 d’alemany.

Community Language Learning (CLL) el podem experimentar durant les classes de conversa, per exemple, a qualsevol EOI. Un grup d’estudiants es reuneixen a un àmbit acadèmic i parlen de diferents temes per millorar la seva competència lingüística a la llengua meta.  Altrament, Total Physical Response (TPR) és un mètode també alternatiu, de caràcter més lúdic, que vaig experimentar a primària durant els meus primers anys d’aprenentatge de l’anglès. Us sona el joc de Simon Says? Bé, us faré un petit repàs. El professor o un alumne fa de Simon, i aquest ha de donar ordres a la classe. Per exemple: Simon says… Open the window! Llavors, tota la classe s’havia d’aixecar i obrir la finestra. Tinc molts bons records d’aquesta activitat.

He d’admetre, però, que trobo molt curiós el mètode de suggestopèdia. Mai he realitzat cap activitat amb aquest mètode i crec que pot ser molt beneficiós pels alumnes: aprendre nous coneixements dins d’un ambient diferent, més relaxat i amb música de fons… Un altre mètode que efectivament he experimentat ha estat la Language Immersion. A primer de batxillerat el professor d’economia va impartir les classes en anglès tot i no tenir una competència molt alta en la llengua. Va resultar un mètode curiós perquè no l’havia experimentat prèviament i crec que certa terminologia de l’economia s’ha d’estudiar directament de l’anglès. Per tant, un mètode molt profitós. Ens veiem al pròxim post!

Best,

 

Patricia.

 

Psychological theories

Hola de nou! Avui parlarem de les teories psicològiques que he experimentat com a estudiant. Les més rellevants, sense cap dubte, han estat la conductista, la constructivista i la socioconstructivista. Tot i això, he experimentat petites pinzellades de l’humanisme a algunes assignatures. Si observem el mètode de treball de parvulari i primària, la meva educació era de caràcter totalment conductista. Ens presentaven un vocabulari determinat, per exemple, les parts d’un animal i a partir d’un estímul, l’alumne presentava uns resultats a partir de la motivació. L’estímul per a un nen/nena de 4 o 5 anys eren clarament plastidecors, gomets o gominoles. Com bé podeu observar, la meva jo de parvulari, ja dominava els gomets i els plastidecors. Impressive huh. Amb aquest mètode vaig aprendre les parts del cos d’un pollet o la quantitat. Tanmateix, la tasca tot i ser didàctica no és monòtona. A mesura que passàvem de curs la dificultat, com és lògic, anava augmentant. Això sí, havíem de ser precisos. Dir la resposta de forma clara, com els professors ens havien ensenyat.

When learning was actually fun

Si prosseguim a primària, l’estímul canvia. Ja no et pintaven la cara o et donaven gomets… Et donaven un punt positiu (¡Y más feliz que unas pascuas!). A partir de primària l’educació passa a ser constructivista i socioconstructivista. Si observem la gran majoria de Student books o Work Books a anglès, el treball era constant a l’aula. A més, les activitats estaven enfocades temàticament i cada exercici toca un àmbit: speaking, listening, reading, grammar… El professor guia l’activitat a tot moment i diu si la resposta és correcta o incorrecta. Moltes activitats es realitzen en parella o en grup i a través del diàleg, l’alumne aprèn amb més facilitat.

Perks of Rebecca Black, learning the days of the week.

Finalment, quan l’alumne guanya més domini o autonomia en l’ensenyament, trobem l’humanisme i cognitivisme. Personalment, aquestes dues teories les vaig trobar a la classe de literatura catalana i a l’assignatura de llengua catalana. La figura del professor va ser principalment qui va impulsar l’humanisme i el cognitivisme. El professor volia una profunda comprensió del text, que en féssim reflexions, que redactéssim les nostres sensacions, que ho poséssim en comú… No volia màquines que resumeixen i “vomiten” allò que han après. No volia treball guiat. Ens va ensenyar que era un error que l’alumne estigues guiat a tot moment perquè una gran part de l’ensenyament és el descobriment d’un mateix. Si tots fem el mateix, no hi ha espai per a la creativitat: tothom fa el mateix treball i ningú se’n pot enriquir.

Les dues assignatures van resultar més difícils que la majoria a causa de les seves respectives teories. Tanmateix, des del meu punt de vista, són les dues assignatures de les quals he après més. He explorat, he tingut l’oportunitat de ser creativa, m’he equivocat i he rectificat, però el més important és que he après. Segons el tipus d’assignatura i la teoria psicològica que la regeix, m’he adonat que malauradament no n’aprofito al màxim les seves possibilitats. Hi ha poques assignatures que realment facin gaudir i aprendre a un alumne. Si hagués d’escollir, les teories humanista i cognitivista són les meves preferides. Tot i això, sóc conscient que és molt difícil de realitzar una classe d’aquest caràcter. Bé, això és tot per avui!

Best,

Patricia.

 

Linguistic theories

 

Welcome back!

Després d’una temporada sense publicar, la vigatana ja torna a ser aquí! Avui faré un petit repàs de les teories lingüístiques que he anat experimentant durant la meva trajectòria com a estudiant. És curiós, però, analitzar aquestes teories des d’un altre punt de vista. Realment quan estàvem estudiant a l’escola ningú s’adonava que el nostre ensenyament estava dirigit per diferents teories en funció del nostre cicle. Dit això, la primera teoria lingüística que la meva memòria pot recordar es tracta de la gramàtica tradicional. En anglès, entre altres assignatures, es pot observar de forma clara. A primària o secundària estudiàvem (volíeu dir: empollàvem) el verb to be o per exemple els verbs irregulars. A català quan estudiàvem els components de la morfosintaxi i la gramàtica normativa. Les respostes únicament podien ser correctes o incorrectes, no hi havia marge d’actuació perquè l’alumne experimentés durant el seu aprenentatge. Fins i tot ho trobem a matemàtiques, a les nostres estimades taules de multiplicar.

Best. Subject. Ever.

I feel your pain. Aquest tipus de mètode crec que és efectiu el dia de l’examen, quan ho tens tot fresc perquè t’has passat dies repetint els mateixos conceptes. Passat l’examen, però, ja havíem oblidat allò que feia dies que estudiàvem. Llavors, fins a quin punt és profitós per a l’estudiant repetir aquest procés una i una altra vegada? Malauradament, els estudiants repetim aquesta etapa en moltes ocasions durant el procés educatiu. La segona teoria lingüística ha estat l’estructural. Els records que em venen a la ment són les típiques classes de català o castellà, quan estudiàvem ortografia o vocabulari i tots els llibres contenien exercicis amb espais en blanc. També havíem de relacionar conceptes o modificar les oracions. La gran majoria d’aquests exercicis recordo que em semblaven monòtons però en comparació amb la gramàtica tradicional, l’estructural és més efectiva. L’estudiant havia de reflexionar i aplicar allò que s’estava estudiant.

Exemple de gramàtica tradicional.

Exemple de gramàtica estructural.

Seguidament, vam entrar en contacte amb la gramàtica generativa. Oh sweet lord. Que n’era de fàcil la vida quan no teníem coneixement de la sintaxi o dels nostres amics arbres d’anàlisi sintàctica… Those were good times.  Recordo que va ser difícil agafar la mecànica dels arbres. Aquest fet es va agreujar a causa dels diversos models que cada professor al llarg dels anys t’ensenyava. Finalment, vaig poder entendre tot el procés, però va ser difícil. Si hagués de donar la meva opinió respecte a la gramàtica generativa, aquesta estaria òbviament influenciada per la meva dificultat durant el procés. Tot i això, crec que aquest tipus de gramàtica és necessària per a tot tipus d’estudiant, per a realitzar exposicions orals, per exemple. Realment, l’anàlisi sintàctica va afavorir l’anàlisi d’errors a la llengua, entre altres factors.

Seems about right.

Per últim, des del meu punt de vista, la gramàtica textual és el darrer pilar de l’educació. Considero que el parlant a través de les altres gramàtiques ha après elements necessaris interdisciplinaris i té un raonament de caràcter més inductiu. Es tracta d’un aprenentatge més interactiu on la llengua passa a estar en ús.

En definitiva, si observem la taula de continguts del meu primer llibre de francès podem observar que està enfocat a un examen oficial: el DELF. Els seus continguts són els següents: comprensió de textos, comprensió oral, producció oral i producció escrita. Cada unitat està construïda en funció de la temàtica i aprenem nou vocabulari contínuament. Hi ha diferents exercicis de tipologia textual, vocabulari de comunicació (presentar-se, localitzar, comptar…), gramàtica, lèxic, fonètica i competències interculturals.

La classe funcionava a partir del seguiment del llibre, en funció del seguiment la professora elaborava tasques alternatives per trencar amb la monotonia. Un aspecte que vaig trobar molt útil va ser la fonètica. Quan estudiem un nou idioma crec que un dels elements fonamentals és intentar pronunciar i repetir paraules de la nova llengua. El llibre incorporava molts exercicis d’aquest tipus i fins i tot, tasques d’expressió oral, CD i DVD. És obvi que la dificultat no era elevada perquè es tractava d’un nivell bàsic de francès. M’agradaria destacar també l’actitud de la professora respecte a la classe, perquè ens intentava ajudar a tot moment i no tot era blanc o negre. Ens podíem expressar en total llibertat, era un ambient molt comunicatiu. Bé, això és tot per avui. Arreveure!

My languages and I

Hola a tothom! Avui dono inici a aquest blog d’Ensenyament de les Llengües i parlarem una mica sobre quines són les meves llengües, entre d’altres aspectes. El meu nom és Patricia Gallego i sóc una noia de Vic. Bé, el primer que us vindrà a la ment quan escolteu la paraula “Vic” és una clara connotació a diversos elements catalans: fuet (no tot és Espetec), gent de pagès i unigresca per als més engrescats. Guilty: el meu accent català és molt marcat i fàcilment podreu endevinar la meva procedència.

Little sailor aka me.

Un fet que m’agradaria remarcar, però, és que a Vic no tot són vaques i porcs. És cert que gaudim d’un bon sector industrial i agrícola dedicat a les càrniques i a la xarcuteria, però la gent no porta barretina quan esta al carrer o consumim fuet les 24 hores del dia. Tampoc sentim una opressió al pit com a Laura a la Ciutat dels Sants (segur que a molts de vosaltres us han fet llegir el llibre, l’escena té lloc a Vic) pel fet de tractar-se d’una ciutat “petita”. Ben al contrari, ens plau que es doni lloc el Mercat del Ram, el Mercat de la Música Viva de Vic (MMVV) o el Mercat Medieval. Tanmateix, aquest fet és discutible quant a més d’estudiar, també es treballa de cambrera. Com els anglesos dirien, treballar i estudiar, is not always a bed of roses.

Panoràmica de la plaça major de la ciutat de Vic.

Un cop feta una petita introducció sobre diversos aspectes que cal tenir en compte, anem doncs a observar les llengües. Actualment puc expressar-me en quatre llengües: català, castellà, anglès i francès. Les meves llengües maternes són el castellà i català. Sí, no puc escollir una. Des de ben petita que sempre he tingut una clara influència de les dues. Aquest fet, però, té una explicació.  La meva família és castellana, tant el meu pare com la meva mare, avis, etc. Amb la meva mare sempre he parlat en castellà. Inicialment amb el meu pare parlava en castellà, però últimament sempre en català. Tot i això, quan s’enfada amb mi en alguna ocasió, inconscientment em parla en castellà. Ho podríem recollir com un fet curiós, doncs.

Més tard, quan vaig començar la llar d’infants (P3-P5) vaig entrar en contacte amb una llengua nova: el català. Va resultar un fet atordidor perquè tot el vocabulari que jo coneixia era en castellà. Un dia que sempre recordaré va ser una de les meves primeres classes on la professora sostenia un dibuix d’un ocell i seguidament va preguntar de quin ocell es tractava. Amb molta il·lusió vaig aixecar el braç perquè en coneixia la resposta. La professora em va donar el torn de paraula i vaig explicar que es tractava d’una paloma. De sobte, la professora i els meus companys van dir un llarg no a l’uníson. Un cop més la professora va tornar a formular la pregunta i un dels meus companys va dir colom i tothom el va aplaudir. Mai m’havia arribat a sentir tant confosa i atònita. Amb els anys he millorat la meva competència en les dues llengües, però sempre he tingut una dualitat. O bé dic molts castellanismes o bé molts catalanismes. Quan vaig començar la universitat el meu accent català es feia molt evident quan parlava castellà, per aquesta raó algú del meu grup d’amics de la universitat em va posar el nom de Punseta.  Nothing personal.

Que no nos mientan, que nos digan la verdad. Era una paloma, y lo sabes. 

Pel que fa a l’anglès i francès, el meu nivell en ambdues llengües és de C1. Actualment estic estudiant anglès a la EOI de La Pau, però no vaig a cap acadèmia de francès. El meu últim certificat que tinc en anglès és el del FCE (First Certificate in English) però en breus em vull examinar del CAE. Personalment, crec que el meu nivell d’anglès ha millorat molt gràcies a seguir moltes series en V.O. ja que ho feia per gust i no em suposava un esforç. Pel que fa a la meva altre llengua, el francès, el curs passat vaig realitzar una estada a França de 4 mesos. Concretament a la Franche-Comté, a Montbéliard. Vaig marxar amb un nivell A2 de francès i vaig retornar amb un B2 – C1. En aquest cas afirmo que realitzar una estada a l’estranger ha estat una experiència enriquidora. No només lingüísticament, sinó culturalment. No canviaria per a res aquesta experiència.

Fotografia del temple protestant més antic de França durant el Marché de Noël, Montbéliard. 

De moment, l’únic alfabet que he après ha estat el romànic. A batxillerat encara no tenia molt clar què volia estudiar i vaig començar fent el batxillerat econòmic. A segon em vaig passar a l’humanístic perquè vaig veure que les llengües m’agradaven i em motivaven. Aquesta és la raó per la qual no vaig fer llatí, per exemple. Perquè tots els meus companys ja tenien nocions d’anys anteriors. Dues llengües que m’agradaria aprendre serien el portuguès i l’italià. En algunes ocasions he estat en contacte amb ambdues llengües i em sento del tot encuriosida per elles. Tot i això, el curs vinent marxaré d’Erasmus a Bèlgica i al learning agreement he escollit un curs d’holandès per a principiants. We’ll see!

Un cop he reflexionat sobre les diferents interaccions que faig en el meu dia a dia podria arribar a la conclusió que utilitzo les dues llengües diàriament. A la universitat normalment sempre em comunico en català, llevat amb alguns companys amb els quals parlo en castellà. A la feina sempre parlo en català (Vic, Vic, Vic…) i amb la família principalment en castellà però també tinc part de família catalana. ¡Muchas tardes y buenas gracias!

 

Here, have a little joke loyal reader. An apple a day keeps the doctor away!